L'ayre venia a toms, com si un fexuch obstacle s'interposés en son camí, y era fresch y humit son alè, tal com si la pluja ja s'extengués per a la vora.
En Met, alleugerint els passos, s'acostà resolt al carreró.
Tot estava mut, quiet. L'ombra que progectava'l fanal se reproduhía en la paret com un emblema cabalístich...
Per dins del carreró, rès, absolutament rés, ni la fressa dels gats, abscondits segurament, com si ensumessen la tronada.
La sola senyal de vida's manifestava en els porticons de la Nèta, d'ahont n'exía una ratlla de llum aparentant una llenca d'or...
En Met, bo y avansant, no la perdía de vista. Caminava pas a pas, sigilós, retenintse l'alè y posat al aguayt, lo mateix qu'un lladre.
Al caure'l primer toch de les dotze s'entreobiren els finestrons.
La Néta s'abocà a la finestra, y après de cercar a n'en Met ab una llambregada, li etzivà'l lligall de son fa to.
— ¿Baxo, Met? — li preguntà tot
