seguit com per assegurarse de la situació.
En Met li feu que si ab el cap, y la Nèta, ja enfilada en sa cadira y estrenyent entre ses mans el retorsut llensol, se disposà pera la devallada. Se tombà d'esquena al carrer, s'assegué al empit de la finestra y, sens més fresses ni remors que la fregadissa de ses robes, comensà la descenció.
En Met, ab l'esglay al cor y les orelles atentes, no apartava'ls ulls de la porta.
De sobte reculà un pas, ensemps que la Nèta, que ja tenia tot el cos enfora, sobresaltada per l'actitut d'en Met, restà sospesa.
— ¿No sents? — li observà en Met.
— Es el Scheling, el malehit Scheling, — respongué la Néta.
El gos bordava ab desassossego.
— ¡Avall!... — digué en Met, decidit.
— ¡Crech que'l sento! — afegí la Nèta.
— ¡Avall! —reprengué en Met, ab els brassos extesos, com si tractes de tomarla.
La Néta s'hi dexà anar d'un bot...
