Ja n'havían fet de totes, de les que sonan y de les que no sonan, quan un vespre, en Met, qu'era ja casi un home, y estava a punt d'entrar al treball en ajuda de son pare, tractà de despedirse del carrer endressantli sa darrera entremaliadura.
— ¡Noys!... ¡Veníu!... — digué a sos companys, que feya estona s'entretenían a les quatre pilastres. — ¡Veníu!... ¡Cuytèu!... ¡Sómhi!...—
Se desfeu lo jòch, totseguit, convensuts de que lo que'ls volia proposar en Met, havia de complàurels, y s'abocaren dins el carrer dels Petons en tumultuosa gatzara. Esbarriats y xisclejant sens sossego, semblavan un vol de falsies qu'ensumessen la pluja.
— ¡Escolteu! — feu en Met a sos companys, un cop formats en rotllo. — ¿Anem a apagar fanals?
— ¡Ja està dit! — exclamà l'axàm dels xicots, repicant a terra ab els peus, com aplaudint l'agudesa.
— ¿Y si ve'l gura?— preguntà un de desnarit qu'era'l qui menys s'hi engrescava.
En aquell moment la finestra de en Mitja-galta grinyolà com si vol
