guessen obrirla ab compte y s'hi oposes el rovell de ses frontisses.
— ¿Y si ve'l gura? — repeti'l magristó, més temerós que l'altre cop.
— ¿Si ve'l gura? ¡Cames ajudèu-me! — respongué en Met, apretant a córrer, seguit de la patuleya.
Bell punt tombavan el carrer en direcció de la explanada, en Mitja-galta exí de la cofurna, dirigintse al Passeig de Sant Joan, tot arrambant-se a la paret com si intentés una sorpresa.
Quan era aprop del Pastim, la corriolada dels bordegassos ja s'esqueya al exidor de les oques.
En aquell bon temps dels mistos de teya y de les llànties, l'allumat públich era tot lo modest y rudimentari qu'es de suposar. Un pal de fusta llis, pintat de vert, a quin extrem un bras de ferro hi sostenia una bombeta reclosa entre quatre vidres, y jo't faig fanal: heus'aquí'l patró. Lo mecanisme pera encéndrels y apagarlos era encara més rudimentari. S'hi pujava ab una escaleta de mà, que s'engalzava al ferro ixent que sostenia'l fanal, y obrint la portella pera donar vida ò mort
