pis de sobre ahont se n'hi havian entafurat quatre.
— ¿Tots son vostres?
— ¡Mentres Deu ho vulla! Ja son una creu, tants; però, quan Deu ens els dona!... —
Qui tal deya era un matrimoni que no havia acabat encara sa lluna de mel.
Al pujar els de la Ronda a un altre pis, sorprengueren a n'en Met, que devallava com a més atrevit pera ensumar lo que succehía.
— ¡Ja'l tenim!... jJa'n tenim un! — esclafiren al sobtarlo.
— ¿D'ahont vens? — li preguntà'l quefe. — ¿D'ahont vens, te dich? —
En Met, amarat de suor encara y bo y esbufegant, no sabia com desempellegarsen.
— ¡Seguèixnos! — esclati'l capitost, empentantlo grahons avall.
Al passar per la cofurna del volantiner un de la ronda va dirli:
— ¡Ja'l tenim!... Ja hem agafat l'òliva.
—-¡Y qu'es la vella de la niuada!... — hi afegi'l saltimbanquis.
En Met, sospitant qu'en Mitja-galta l'hauría espiat, li fuetejà'l
