compàs. Mogut per simple curiositat, més que per pura tafaneria, arraconà la guitarra, s'arrimà totseguit y de puntetes a la finestra, y abocantshi de sobte, com si tractés de descobrir al pertorbador del tradicional silenci, recorregué ab una llambregadora mirada tots els indrets del carreró. Ja recullía sa vista quan sorprengueren sos ulls un capet de noya de caragoladís cabell, que sobrexia de la finestreta de més avall, decantadet enlayre, mes atent y fixo com un benaventurat que somniés ab la glòria.
— ¡La Nèta! — se digué en Met ab indiferència. Y agafà de nou la guitarra.
Quatre ò sis nits més tart, y mentres ensajava una dificultosa pessa d'estudi, de la qual un seu amich ne hi havia treta la copia, la matexa tosseta'l vingué a distreure.
— ¡La Nèta! — se tornà a dir.
Suspengué l'estudi, arreconà l'enstrument, y en lloch d'abocarse a la finestra, com ho feu la passada ocasió, s'assegué à la cadira bo y decantantse contra la paret a fi de repaparshi amb comoditat.
