dia se n'esquexava una fulla y anava perdent la gràcia de sa primitiva forma. Y, seguintla, seguintla, reparà que aquella noya's deturava en el cayre d'un abim, tot guaytantse la flor ab esveradissos ulls; y, vegent que ja no'n restava més que una fulla, s'ensopí, s'ensopí, perdent l'esma, fins que al bell punt d'estimbarse, sentí'l frech d'una mà, d'una mà que no era la del gegant, cayentli fexuga dessobre de les espatlles... Y's desvetllà de sobte, alenant afanyosament com si tingués un gros pes damunt del pit que li privés de la respiració...
— ¿Ahont soch? ¿Què m'ha passat? ¿Quín'hora deu ésser? — se digué, saltant del llit y corrent fins a la finestra, que obrí d'una revolada.
Era a punta de dia; en aquella hora de dubtosa claror, triada per la naturalesa pera son dexondiment a fi de mostrarse més seductora als ulls de la humanitat ab la coqueteria de son recato. Hora de perfums y armoníes, que l'ayre suau de la nit escampa arreu del món pera celebrar l'adveniment del nou dia ab una tendra y encisadora serenata.
