— ¿Jo? — respongué en Met ab tò de sorpresa.
— Sí: tu, tu; — repetí ella ja més decidida.
Y enlayrant els ulls, fins hi somiquejà una estona.
— ¡Ay, Met!... ¡tu vols pèrdret! — afegí tota ensentimentada. — Tu no sabs quí es ella? ¡Son gentota, Met, son gentota!... — repetí observant que'l noy la contradeya ab sos gestos.
En Met estava frisós.
— Per que ho sàpias, — continuà sa mare —jo sé ses vides punt per punt; sé dels llavis de la drapayre [...], qu'es gran coneguda de companys seus, estadantats a [...]. De la drapayre que li diuen la «bruxa», y per lo mateix qu'es bruxa ha endevinat a ben segur que tes converses ab la Nèta, de nit y a soles, podían conduhirte envers a un camí de perdició. ¡Escolta, y els conexeràs!... Y donchs encara hi deus ésser a temps ¡vàlten!... ¡vàlten, fill! —
La Mare d'en Met s'acostà una cadira, y axò va contar a n'el seu noy bo y fent us de totes les inflexions de sa veu:
