ahont hi feya posada, va toparse ab una criatureta qu'era de tothom y per lo mateix qu'era de tohom no era de ningú, y, bo y joganthi y tot divertintla, anà ensinestrantla en l'art de les tamborelles y dels salts. «¡Fos meva!» va dir a la hostalera, observant la trassa de la noya, qu'era tan robusta com viva. «¡Si la voleu! — li contestà aquella — ¡una boca menos!»
Sorprès en Mitja-galta, va guaytàrsela de cua d'ull. «Sí, sí; — feu l'hostalera, — si li feu la vida es vostra, es filla d'uns que ja fa uns mesos son fóra d'aquí y que ni se sap per ahont tiran, perquè cada un se n'ha anat pel seu cantó. Lo que passa... als comensos li enviavan alguna coseta, allò, d'amagatotis, a fi de que'ls la cuydès una pobre de vella que ni esma tenia per guanyarse les caxalades; mes, uns mesos més endevant y tot de cop van oblidarse de cumplir ab el pacte, y com la pobre no sab còm desempellegàrsen perquè prou y massa feyna té per ella... ¿compreneu? Vull dir que...»
Ves si ho entengué en Mitja-galta,
