gué'l saltimbanquis — es que tu tens ganes de que't posi les mans a sobre... Ja fa molt temps que't duch aquí, entre cella y cella... Ab axò procura que la paciència no se'm acabi, que si'm xarrupo'l darrer glop, ¿entens, Met?.., ¿Ho entens, Met?
— ¿Que potser vos afigureu que jo so la Nèta? — respostà'l xicot.
En Mitja-galta se'l mirà de fit a fit, y enlayrantse de puntetes com si tractés de domar més forsa a l'expressió, replicà ab fúria:
— A la Nèta no te me la posis a la boca. Ja ho sospitava que parariam en axò, Met. Tu't buscas lo que no tens!... ¿Sabs?
— Y vos teniu lo que no vos pertoca. Sí; que no es filla vostra la Nèta pera que'n disposeu... axis... conforme se vos acudi.
— ¡Met!...
— ¡Com ho dich! Lo foch sempre respira. Be prou ho endevinava jo que més erau son butxi que no pas son pare!... Mes... no tardarà... no trigarà molt en sortir la negra del vostre ingeni... nó!...
— ¡Met!...
