— Ja ho he dit...
— ¡Ni que fosses un Deu!...
— Donchs, ¡sense serho!
— ¡No m'exasperis!... — insistí'l saltimbanquis. — La Néta no serà teva... Ni ara, ni may... Y tòca'l ressort que vulgas, que pera tots tinch contesta.
— ¡Del dit al fet! — replicà en Met.
Enfurismat, en Mitja-galta, ja en el paroxisme de son enardiment, alsà'l vit de bou amenassant a n'en Met ab assenyalarli'l rostre; mes, amatent com sempre, l'antich capitost de la patuleya,s tragué de la faxa una de les eynes que hi duya, tot repetint envalentonat:
— ¡Apa! ¡apa!... Si voleu que vos la enfonzi fins al mànech! —
En aquell moment la corriolada de xicots, que s'havia anat atansant, enardida per l'actitut d'en Met, que comprengueren reprimiria'l furiós accés del saltimbanquis, exclatà de sobte y com per afalagar a son defensor: «¡Mitja-galta!... ¡Mitja-galta!... ¡Apa!...»
Fóra de si'l saltimbanquis, plantà a n'en Met, corrent a darrera la pa
