que'l saltimbanquis se venjaria ab ella, y d'aquí tot el seu desfici.
Quan entengué que li responia: — Nó; ¡ara com ara, Deu n'hi doret!... — s'hi quedà fet una estàtua. Ell hi esperava una llagrimona envers d'un somriure, y aquella contradicció'l sumia en un'pahorós dubte.
— ¿Es adir que't respecta?... ,¿Que no s'ha esbravat ab tu, segons jo presumia? ¿Que ja no't maltracta com ho feya abans?
— Nó, nó, rés d'axò. ¡Figúrat que ni'm sembla ell! — respongué la Nèta.
En Met no se'n sabia avenir.
— Y de mi, ¿què te'n diu?
— Rés; ni un mot; — reprengué la noya.
Admirat d'aquell cambi, en Met, d'una transformació tan radical, fins dubtava de si mateix, qu'es com dir que ni reconexía a la Nèta, a la Nèta de sos desficis.
Acostumat a vèurela en sos amorosos somnis ab la palma del martiri entre les mans, no atinava cóm aquella víctima de la misèria pogués borrar de sa cara'ls solchs de son continuat torment.
