troncava la de Barcelona; confidències a les que d'un quant temps ensà la tenia acostumada, mes no sens enfosquir son ànim l'ombra de la extranyesa, vegent en lo butxí de sa joventut una transformació tan trascendental com sobta.
Cansada de sentirlo, la Nèta, distreya son aburriment resseguint ab curiosos ulls els caus d'aranyes que guarnían les juntures d'aquelles rònegues parets, contestant a les observacions del saltimbanquis ab la displicència d'un escolà d'ofici al ajudar una missa de les conegudes «per mor de Deu».
De cop, ja esgarrifosa de sentir la rogallada veu del volantiner, y prenent per excusa la escassedat de claror que li feya'l llum, tot temps sedejant d'oli, donà la bonanit, bo y pujant a saltirons l'escala.
Al arribar a son regne, en aquell reduhit palau, ahont ella sola hi dominava, penjà'l llum al clau de la paret, s'alleugerí de robes ab llestesa, y entreobrint un dels porticons pera dexondirse del ensopiment, se dexà caure dessobre d'una cadira, entregantse a profonda meditació.
