tra. Al abocarshi, llambregà una estona endalt, calà la orella tot seguit, reprengué son estrafet somriure, y, pas a pas, anà tornant enrera.
La noya, al sentirsel vora seu, reculà fins a la paret, transportades les faccions y corpresa d'esgarrifanses.
En aquella estona de dubtes, d'esborronadores incertituts, els ulls del saltimbanquis se li aparentavan dos llumets posats darrera d'un balcó un xich après de ploure; son alè, pesat y ardent, que fins a dos passos lluny ja li encenia les galtes, li semblava'l baf d'un apestat; els gestos de son cos li recordavan als micos de les orgues, rabiosos y desvergonyits, que s'enfilavan pisos amunt, aferrantshi ab la cua; y'l trepitx de sos peus, sossegat y lleuger alhora, li retreya'l d'aquells lladres que en algun de sos somnis havian penetrat en son quarto, punyal en mà, pera assessinarla: ab tal certesa, que fins el cop de la fulla, escruxidor y fret, se'l sentia en les entranyes.
— ¿Donchs, no m'has cridat? — repetí en Mitja-galta, badant una mica més el porticó de la finestra y tre
