nuà en Mitja-galta ab un tò de veu apagat com si exís del fons d'una cova. — ¿Que vols que't prenga un ayre?; Anem, dóna, anem! — Y arrimantse a la finestra la clogué de nou.
— ¿No tens pas por? — afegí, ab la matexa enfosquida entonació, tot posantli, tot acariciantli l'espatlla ab una de ses mans.
La Néta s'hi encongí tot d'una, com si's sentís un fret dintre del cor, reculant una passa més pera foragitar de si aquella barroera mà, que li semblava tingués urpies ò fos de ferro per lo pesanta.
— Es que, al costat meu, Nèta, no tens cap motiu d'agafarhi por. Pera deslliurarte de qualsevol etzar jo donaría fins la sanch de les meves venes. Sí, Nèta. Ab els anys que tu y jo vivim dessota'l mateix sostrat, l'aranya del temps ha vingut embolcallantnos ab sa subtil trenyina fins al punt de no podèrnosen desfer sens l'espetech d'una extremitut violenta... Sí, Nèta; es axis, no ho dubtis. Com que, si per malastruga sort, tractés algú de rompre aquest lligam, que de dia en dia més estretament
