va subgectantnos, ¡ho pots ben creure!... ¡esdevindría un daltabaix sols a la primera estrebada! Mes, no serà, nó. Ningú del món pot contemplarte ab els ulls que ara jo't miro. Ningú pot sentir a ta presencia la passió que jo sento, forta y ardenta com fermentada beguda, ja que, reprimíntmela, he passat alguns anys... Ningú, ningú més que jo, té dret al teu carinyo, més que jo, que, per sostenirte y sostenirme he sofert lo que sols Deu sab... ¿Entens, Nèta? —
¡Y què havia d'entendre!... Motxa, aturdida, ab un posat d'encarcarament extrany, com el d'una sonàmbula, nos mogué de sa posició fins que sentí prop de sa boca'l febrós alè d'en Mitja-galta. Aleshores, dexondintse d'aquell somni, obrí'ls ulls esveradament, donà un pas enrera bo y redressant més son cos, y enlayrant un de sos brassos ab la mà extesa y amenassant, exclamà frisosa:
— ¡Apartèus!... ¡Apartèus ò crido!...
— ¿Tu?—respongué en Mitja-galta, aparentment imposat. — ¿Tu?
