Pàgina:Escalante - Tres forasters de Madrid.pdf/12

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat validada.


ESCENA II.

Dichos, y Carmelito, con un papel en la mano, por la segunda puerta de la izquierda.

Carm. Me desespere, no trove

ni un consonant adecuat.
Corina, mina, pechina.
No: pechina en castellá!...

Ches. Ché, ¿ta mare diu que tú

no tens gust de vindre al Grau
esta espraeta?

Carm.  No sé

á quín sant...

Ches.  Cóm á quín sant?

al teu, pera selebrarlo.

Carm. Y qué ham de fer?
Ches.  Verenar.
Carm. Tant me s'indona... Corina,

niña, mesquina.

Ches.  Es estrañ;

pues vacha un desmenchament!...
De alguns dies á esta part
el trove molt pensatiu.

Balt. Se calfa un poquet el cap,

pues com llich tantes noveles,
y en estar compositant...

Ches. Res te aixó que vore; si éll

menchaba com un caball,
¡y hara vech que en cuatre dies
la boca se li ha tancat!

Balt. La meua penetrasió

be alcansa...

Ches.  Calla, ya caic!

impasient, no veu el hora
de casarse.

Balt.  Chustet.

(Carmelo estará sentado á la mesa de la dere-
 cha del balcón y escribiendo)

Carm.  «Ay!

mi espiritu se acoquina...»
No em sona be, acoquinar.

Ches. Y fá versos? es molt chic!

Tú veches quí li ha enseñat...

Balt. Ningú del mon. Despues dius

si estic chocha; no ha d'estar?
Per aixó me desespera
de que parle en la de baix: