Pàgina:Espronceda (1862).djvu/13

 Ni ha una veu secreta santa y pura
Que l' ánima conmòu y son dol para,
Un sentiment de sens' igual dolsura
Que del vil fanch al esperit separa;
Agresta, vaga y divinal ventura,
Qu' ab inefable amor l' ánima ampara
Volant tras de la imatge peregrina
Que n' es lo cor de sa il·lusió divina.

 Jo , desterrat allí en platja estranjera
Ab tristos ulls estátich ne seguia,
La nau audas qu' estesa sa bandéra
Al port volava de la patria mia:
Jo cuant lo sol del cel despareguera
Sol y perdut por la verneda oia
Ab il·lusió, la veu de dona hermosa
Al agitar lo vent la selva umbrosa.

 Hermosa dona! que á la claror bella
De la mágica lluna se colora,
Y al llum diví de resplandenta estrella
Per entre llèuger núvol s' evapora;
Junt la cresta que 'l maig ab son pas sella
Llú passatgera al espuntar l' aurora,
Tal volta crusa per la selva umbrosa
O juga ab la del riu ona escumosa.