Pàgina:Espronceda (1862).djvu/18

 ¿Com vas cáurer estrella despenyada,
Aquí en lo mòn, de la celeste esfera?
¿Angel de llum per qui fores llansada
A aquest trist vall, qu' en sí, sols dols numera?
Ta cara pèl vel blanc n' era voltada
Del serafí, y hermosa y falaguera
Raigs á lo mòn ta brillantor llansava
Y un altre cel l' amor te proposava.

 Mes ay! l'hermosa n' es deesa caiguda,
O dona solsament de fanch formada,
Criatura hermòsa per' plorar nascuda,
O viurer com autómata creada!
Si que la serp dins del Edem perduda,
Del profundo ab lo foch deixá abrussada
La mare de Cain, y ab sanya impía
En lo cor dels sèus fills aquell foch nia.

 Naix allí dalt del cel font de ventura
Que á fecundar la terra baixa ufana,
Y cuant arriba aqui sa martxa atura
Y sos marges ab perlas engalana:
Mès ay ! fugíu, que 'l cor qu' en sa tristura
En beurer l' aigua clara en va s' afana,
Llágrimas donará d' amarga pena,
Qu' envenená l'infern l'aigua serena.