Pàgina:Espronceda (1862).djvu/22

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


 Y alegre, audás y benehint ma estrella,
En tos brassos mon cor qu' ab fé jo t' dava,
De glorias rodejat, de il-lusió bella
Aixecar per' tú un trono jo pensava;
Y al mèu costat, felis tú, tendre estèlla
De la flama d' amor que m' exaltava,
Y en un temps sense instans y sense mida,
Veurer com somni resbalar la vida.

 Pobre Teresa! Cuant tos ulls un dia,
Ni sisquera una llágrima llansavan,
Cuant de tos llabis lo carmí fugia
Y morats sos matisos se tornavan;
Cuant ab ton gran dolor, oh! sort impía
La vida y la il-lusió t' abandonavan,
Y ton cor consumia ab ta amargura
De febra lenta sens' igual tortura,

 Si en ta penosa y última agonía
Al temps passat ton sentiment giráres;
Si á ton viurer felis de remot dia
Ta trista soledat ne comparáres;
Si ton dolor llansánt ta fantasía,
Ton fill ¡Teresa! al espirar miráres,
Tal volta una altre dona acariciantne
A una altre dona, mare, anomenantne,