ni del natural, d'hon resulta una gradació d'emanacions semblantes a les dels neoplatònichs. El cas diví es una llum y graciosa providencia (discurs I, 95) que's posà en Adam, després de l'enteniment, facultat divina, a saber el grado con el qual se liga con Dios y con los espirituales (id., id.); Abel fou el tresor d'Adam y després ho fou Set, y'l tresor de Set fou Enos y en cada un d'ells se posa'l cas diví y'ls demés foren escoria; talment que aixís passà no per herencia sino al que s'ho mereixía, de l'un a l'altre fins a Jacob, y'ls fills de Jacob foren tots tresor, dignes tots del cas diví. El cas diví es, donchs, la primera substancia espiritual que's posa en els Profetes, y en els que s'ho mereixen del poble elegit, que té una terra ahont manifestarse, la de Quenaan (id., id.) que troba'l seu lloch preferit en el santuari, y ab el que fins en la Diaspora guarden els jueus contacte per la Lley [1].
Aquesta doctrina, que es una de les més importants y essencials entre les exposades per Yuda Halévi ens el presenta obrant baix una influencia neoplatònica creuada de reminiscencies chi'ites, encara que no sigui més que en aquesta teoría de l'assistencia divina. Se tracta d'un jueu nacionalista, que no desconeixía'ls filosophs del seu temps y que si utilisa tal vegada corrents de pensament que procedeixen de Ghazâlî es pera afirmar la superioritat del judaísme sobre la filosofía grega, sense caure en el misticisme que portava al mestre chafeïta a passar el temps en pràctiques ascètiques. «La lley divina, diu, no ens imposa servitut d'abstinencies y vida solitaria, mes ens encamina en vía igual aportant a cada facultat de l'ànima y del cos la racció que li pertoca en justicia, sense esser excessiva ni superflua, perque si a una facultat li dones de més es en dany de l'altra; y qui s'excedeix en la concupiscencia ho troba a faltar en la facultat imaginativa y al contrari; y qui s'excedeix en l'ambició, desmillora en altra; y molt dejunar no es en servey de Deu, per qui té flachs desitjos y les forses balbes y'l cos dèbil, car es bo que peixi bé'l seu cos: ni deixar l'home d'augmentar l'hisenda propria es servir a Deu, quan ve a tom en cosa de dreta lley y sense treball, que l'adquirirla no'l distregui de la ciencia y obres bones, més que més si té familia y fills y vol gastar en nom de Deu; perque a n'aquest li convé més augmentar l'hisenda; y en resum, la lley vostra's divideix entre temensa, amor y alegría; y ab cada una d'aquestes coses t'acostaràs a Deu, y no es la seva humiliació en díes de dejuni més dolsa a Deu que la teva alegría en els díes dels Sabats y en les festes, quan la teva alegría es ab intenció y cor perfecte...» [2]
- ↑ Vegis el regust neoplatònich d'aquestes afirmacions: «...los entes tienen grados superiores y inferiores...; y la mínima planta es más excelente en grado que el más sublime de los minerales; y la mínima bestia, es mayor en grado que la mejor planta; y el mínimo hombre, es mayor en grado que la mejor bestia; y ansi mismo el mínimo hombre de los que professan la ley Divina es más excelente en grado que el mejor de las Naciones idólatras..., por quanto la ley que es de Dios, haze adquirir a las almas el hábito de los Angeles...; y ...la continuación en las obras de esta ley, haze conseguir el grado de la prophecia, que es el grado més próximo a Dios de los grados humanos...» Obra citada. Discurs V, 20, p.p. 342 y 343.
- ↑ Obra citada. Discurs III, 50, p. 107 y 108.
