Per ell el judaísme es la superior expressió de la societat humana, per tant que la seva tradició'ns dona compte de les coses per una no interrompuda comunicació ab Deu, d'ahont ve la seguretat en la certesa del coneixement, la seva unitat fonamental, la seva evidencia. Y ataca als carraïm y, confonentlos ab aquests, als motekallemim, y també als filosophs, perque al sortirse de la tradició, cauen en la disparitat y en la confusió y en el dubte. En el culte de Deu no hi ha consideració, ni rahó, ni saviesa humana, perque si no fos aixís els filosophs ab la seva ciencia y'l seu enteniment doblaríen lo que han conseguit els fills d'Israel [1]; els carraïm multipliquen les lleys segons el semblant y arbitri de cadascú y encara ni un sol té la mateixa lley per tant que cada día forma nou parer o troba qui li dongui rahons pera cambiar el seu [2]; mentres que'ls preceptes de Deu no's poden saber més que per Profecía y no per enteniment humà [3]. El que té relligió cerca a Deu per heuren gran profit, fòra de l'utilitat de conèixel, mentres que'l filosoph no preten altre cosa sino saber que hi ha Deu y dirne la veritat [4]. Aixís la diferencia que hi ha entre'l Deu d'Aristòtil y'l Deu d'Abraham està en que per l'un s'ha d'exaltar a Deu en quan no porti dany ni molestia, essent com el nom Elohim que s'assoleix per especulació y raciocini intelectual, mentres que'l nom Jod he van he l'assoleixen les ànimes per delectació y visió profètica, y l'home que hi arriba es portat a entregar la vida per l'amor de Deu [5].
No vol demostrar generalment la superioritat de la relligió sobre la filosofía, sino l'excelencia de la relligió jueva ab la seva tradició no interrumpuda, com sosté l'excelencia de la llengua hebrea que consta per tradició, fou ella la que Deu parlà ab Adam y Havà, y per rahó donat el Poble que l'usava [6]. Tant es així que un cop afirmada la superioritat de la tradició hebraica no repara en excusar y alabar els filosophs «per lo que obtingueren ab la sola especulació y ab l'intent d'arribar a un bon fí...; y de totes maneres son dignes de lloansa, perque no veníen obligats a rebre lo que tenim (els jueus) per tradició, mentres que nosaltres estem obligats a rebre'l testimoni y la tradició, que es com are la vista [7]».
En el darrer discurs pera recort del rey Cuzar argumenta en deu capítols el fonament de la fe. Sense recorre a la tradició demostra ab rahons filosòfiques la no eternitat del món, d'hont ve que si no es etern l'ha d'haver creat una causa que es Deu, y Deu es etern perque altrement tindría una causa y aquesta una altra y la darrera sempre fora'l Deu que cerquem, y no té fí, ni es corporal. Deu té coneixement de tota cosa y es viu, essent
