matemàtiques, havíen creat un ambient de dubte, de pertorbació de la fè. Y Moissès ben Maimón que tenía'l pensament adequat pera la construcció filosòfica utilisà els seus coneixements, no ja pera conciliar la relligió y la filosofía, sino pera fortificarles mutuament, harmonizantles y compenetrantles ab l'objectiu final de salvar la fè, d'ensenyar als indecisos el camí que porta a la pietat.
En tota la seva vida hi domina un esperit d'ordenació sintètica. Encara jove, intenta per un Comentari de la Mischna (1168) projectar la llum en la caòtica literatura talmúdica, fixar el pensament per un mètode científich, acostar a la generalitat el contingut de la tradició, treure de les màximes dels pares un primer intent de construcció filosòfica y reduir a tretze articles els dogmes de la fè judaica. Dotze anys després empren la refundició dels textes bíblichs y de les ensenyances rabíniques, en una síntesi admirable y metòdica (Mischné Torah) veritable codi de la llegislació y de la relligió judaiques, compendi de la concepció moral d'una civilisació. «Pot dirse, afirma Graetz, que Maimonides va compondre un nou Talmud. Es cert que conservà els antichs elements, dels que s'en coneix l'origen, la naturalesa y la significació, prò els agrupà y modificà de tal manera que's presenten baix un aspecte diferent.» [1]
Encara que en abdós treballs hi ha llibres o introduccions de caràcter filosòfich, segons he dit avans, predomina en ells l'intent d'arreplegar, d'ordenar, d'aclarir, de sintetisar. Per aqueixa disciplina es fa dominador de tot el pensament jueu y es aleshores que, home del seu temps y del seu poble, emprèn ja més sistemàticament la tasca d'adaptació y compenetració filosòfica. Per una banda emplea l'alegoría, els sentits diversos d'una mateixa paraula y les contradiccions entre'ls textes pera acomodar a la rahó y a la filosofía peripatètica, tal com l'exposaren el-Fârâbi y Avicena (Ibn Sinâ) [2], les concepcions talmúdiques. Així publica el Moréh Nebukim (Guía dels extraviats) que pot considerarse com monument principal de la seva vida, y una de les obres per les que'l pensament jueu va influir poderosament en les construccions filosòfiques dels escolàstichs musulmans y cristians.
Es ben segur que coneixía directament algunes de les obres d'Aristòtil, però moltes vegades el cita per referencia d'altres autors y complica la concepció peripatètica d'elements neo-platònichs, per atribuir al filosoph d'Estagira la Teología d'Aristòtil, obra apòcrifa treta de les Enéades de Ploti. Si en lo relatiu a lo que hi ha sota de l'esfera de la Lluna el segueix quasi en absolut, l'ataca en quant a la novetat de la creació.
Aquesta doctrina de la creació ex nihilo, ab la dels atributs de Deu, la de la profecía y la de l'immortalitat, ens permetràn seguir els mètodes de M. Lévy en l'exposició del pensament del mestre.
