En un capítol que titula L'Esser y el Devenir [1] exposa M. Lévy les doctrines de Moissès d'Egipte sobre la materia, la forma, el moviment, el temps, sempre semblants o iguals a les d'Aristòtil, fòra que l'Estagirita fa la primera materia y el moviment universal eterns, mentres que Maimón si be no suposa la primera materia formada com l'home es forma de l'esperma, ni'l moviment universal subjecte a la naixensa y a la corrupció, tampoch no'ls té per eterns, sino com a creats per Deu del no rès. Després d'aquesta exposició quasi be perduda en la complerta exposició de les condicions del devenir arriba a preguntarse: ¿el món es etern o creat?.
Entre les tres opinions, la mosaica del Deu etern y únich creador, la platònica de la coeternitat de Deu y la materia que pren forma segons la voluntad de Deu, y la d'Aristòtil que suposa l'eternitat del món tal com es ara, Maimón se decidirà per la primera, començant pera destruir filosòficament les probes donades pels aristotèlichs. De l'estat actual del món, cosa acabada, definitiva, no's pot treure una proba de com era al naixer, quan passava de la potencia a l'acte. Deu no ha passat de la potencia a l'acte, absurde a que vol reduir la creació l'hipòtesi aristotèlica, perque pera l'esser pur no constitueix cambi el passar de l'obrar al no obrar com l'intel-lecte agent obra en uns moments y en altres no, y pels aristotèlichs es un esser pur que no passa de la potencia a l'acte. Diuen que no havent obstacle possible pera Deu no hi ha rahó per crear ahir lo que no hagués creat avans d'ahir, d'ahont vé que'l món hagi d'esser d'un bon principi, y per tant, etern. Mes pera Deu no es menester l'excitació exterior, sino que's determina per ell mateix, y resta ell mateix quan vol y quan no vol perque en un cas y altra tot està en el seu sol voler.
Destruint així les rahons dels aristotèlichs demostra que la tesis propia es admisible y aleshores passa a probar que es millor. L'univers proba un creador que obra ab intenció, perque essent una la materia ¿d'hont vé la diversitat de les especies y dels individuus? Suposa que Aristòtil alegarà un fet que explicarà efectivament la diversitat, mes ell li preguntarà la rahó d'aquell fet y quan Aristòtil trobi encara una explicació superior ell li preguntarà la rahó d'ella. Així n'exposa tota una serie que no són sino causes de causes sempre més altes.
Després exposa quatre proposicions que tothom dóna per demostrades; per exemple, que d'una cosa simple no'n pot sortir més que una de simple, y les aplica a problemes que li sugereix l'estat del món, pera deduir que'ls fenòmens inexplicables donada la tesis de la necessitat s'aclaren així que es suposa l'intent d'un creador. Perxò acaba dient que'l text mosàich podría interpretarse alegòricament, però que no cal, no essent demostrada l'eternitat del món y destruint aquesta la base de la relligió y la
- ↑ Obra citada, ps. 64 a 81
