de Maimón. Les característiques d'aquest llenguatge, que'l distingeixen del àrab clàssich, no son exclusives de Maimón, ni dels Jueus, com un temps se creya, sino que corresponen a l'àrab tal com se parlava en aquells dies. Mentres els escriptors mahometans, per consideracions relligioses, repudiaven el llenguatge vivent y servaven l'àrab clàssich consagrat pel Koràn y la literatura relligiosa, els escriptors jueus lliures d'aquesta restricció se deixaven influir més per la llengua parlada. Però fins entre'ls mahometans que tractaven de coses científiques no foren pochs els que's decidiren a escriure tal com parlaven [1]. August Muller ha escrit un anàlisi lingüístich dels treballs del metge Ibn Abî Useibi'a, un àrab de pura raça, jove contemporani de Maimón y amich del seu fill, y si's comparen les peculiaritats notades per Muller ab les que's troben en Maimón es veu que son essencialment les mateixes [2]. Fòra d'alguns termes religiosos sería difícil trobar en els escrits de Maimón formes de llenguatge que no poguessin ilustrarse ab paralels d'escriptors mahometans, d'ahont ve que'l postulat d'un dialecte Jueu-aràbig, en el cas d'homes tan penetrats de la cultura aràbiga com Moissès ben Maimón, no té fonament [3].
Friedlaender agrupa en 22 paragrafs les característiques de l'àrab usat per Maimón en els textes que selecciona.
VI. Després de la mort de Moissès d'Egipte van passar els jueus més de dos segles disputant a l'entorn de la concepció del mestre. «L'obra d'aquest, segons Munk [4], fou el darrer aspecte dels estudis filosòfichs entre'ls jueus, considerats com a societat apart.» Això no vol dir que no sorgissin després notables epígons que, fins com a societat apart, continuaven un pensament; mes foren propiament epígons que engendraren les seves obres a dins d'un ordre de conseqüencies que veníen del violent y colossal esforç de Maimón.
El judaísme havía estat sempre essencialment una societat religiosa assentada sobre una base de tradicions siri-caldaiques, lligada pel tresor d'una tradició de poble escullit. Al gosar Maimón a incorporar en el judaísme la filosofía aristotèlica, al manejar la Torah y'l Talmud ab una desaprensió inoída, presentant l'Aggada ben sovint com l'expressió alegòrica d'una concepció racionalista, realisava una transformació més íntima que la representada pels barraïm, iniciava una derivació dogmàtica, suposava la possibilitat de suplir per la raò la fè perduda dels que estàn en roda, arrencava
- ↑ Obra citada, p. XIV.
- ↑ «Ueber Text und Sprachgebrauch von Ibn Abi Usaibi'a's Geschichte der Aerzte» in Sitzunsberichte der Königlich bayerischen Akademie der Wissenschaften. Philosophisch-philologische Classe, 1884, p. 890-933.
- ↑ Friedlaender. Obra citada, p. XV.
- ↑ S. Munk. Mélanges de philosophie juive et arabe. Paris, A. Franck, 1859, p. 487.
