sovint la comparació ab l'idioma del Targum li dóna'l medi d'aclarir y empleyar expressions llingüístiques del Talmud pera explicar l'etimología de mots hebreus, poguentse dir que domina d'una manera esplèndida les regles gramaticals y la sintaxis de la llengua hebraica [1].
El Llibre dels Proverbis fou per R. Jona una dèu d'ensenyances pera totes les qualitats ètiques. La seva obra fou molt coneguda y utilisada en la literatura exegètica y moral de l'Edat Mitja. En Löwenthal cita entre 'ls que, dientho o no, es valgueren dels Comentaris de R. Jona, a Bechai ben Josef, de Saragoça (1291) deixeble de R. Salomó ben Adret, a Simón ben Zemach Duràn († 1444), que prové de la familia de R. Jona, a Josef Jabez (n. 1450) exilat d'Espanya, a Salomó Alkabez ibn Safet, a R. Josef Nachmias, de Toledo, a R. Nissim ben Ruben († 1366) y a Scheschet ben Isaac Gerundi, deixeble de Nahmàn (1325) [2].
Acaba Löwenthal el seu estudi preliminar fent ressaltar l'importancia que pera la cultura jueva té la conservació d'aquests Comentaris, el principal objecte dels quals fou traduir en valors ètichs la paraula escrita. Quan R. Jona, diu, pera les seves explicacions se basa sobre punts de la Aggada del Talmud y Midrasch ho ja d'una manera absolutament individual y racional, aclaracions que seràn d'una gran importancia per quan s'escrigui l'historia de l'explicació de la Aggada [3]. Ens diu Jacob Gavisons que era costum a Espanya explicar el dia Sefirah el Llibre dels Proverbis y tal vegada l'obra de Rabbenu Jona es la reunió d'alguns d'aquests sermons que la seva sobtada mort no li va permetre acabar (manquen els capítols 5, 7, 8 y 9, del 6 no més n'hi ha'l versícul 24 y del capítol 25 en amunt manquen tots) y en alguna de les seves parts ordenar y polir. Sempre serà, però, la seva obra ben característica dels que intentaren defensar el judaísme contra els malalts de palidesa de la Sabiduría grega.
VII. A l'acabar aquesta ràpida ressenya no'm sé estar de reunir en brevíssim compendi uns quants elements d'informació, minúscula part dels que avuy se podríen recullir, pera senyalar un índex de la considerable cultura dels jueus catalans a l'Edat Mitja. La nostra joventut erudita té aquí un camp d'exploració, sino ben verge, d'un conreu inferior a les seves promeses d'un fruit saborós y esplèndit.
L'Aljama de Barcelona, diu Isidore Löeb, fou una de les d'Espanya que, junt ab la de Girona, produí més sabis y escriptors jueus, y ho demostra donant una llista de 55 hebreus de l'Edat Mitja que o nasqueren o passaren bona part de la vida a la nostra ciutat [4]. Parlant d'ella digué Isaac ben Schéschet «que l'aire que's respira a Barce-
