Nehonnia ben Haccana. Però Azriel encare volgué restar fidel a l'esperit filosòfich pera fer acceptable la Kabbala als pensadors, mentres que Jacob ben Schéschet, de Girona (1243) volgué oposar aquesta doctrina als filosophs a qui omplía d'injuries. Nahmàn fou, com digué el poeta En Vidas Dafiera, «una fortalesa sólida per la Kabbala» [1].
Als començaments del sigle xiii el fill de Sabbatai Levi, Juda ben Isaac ben Sabbatai, nascut a Barcelona, escrigué als vint anys (1208) en istil agradable y atraient una novela satírica contra les dònes «Ofrena de Judà» o «L'enemich de les dònes». Un personatge figurat, Zerah, fill de Tahkemoni, es castigat pel seu odi a les dònes al contraure un casament d'amor ab una hermosa noya que un cop casada devé una veritable Xantipa [2]. Escrigué també un diàleg entre la Sabiduría y la Riquesa, y ell juntament ab Joseph ben Sabara, metge de Barcelona, que escrigué la novela de les Delicies (Schas chonim), foren els darrers representants de la poesía neo-hebràica de l'època de Maimón.
Abraham ben Hasdaï en la llista donada per Isidore Löeb vivía pels anys 1235-1240 y el troba citat en el Catàleg de la Biblioteca Bodleiana de Steinschneider, p. 673. En la mateixa llista apareix Abraham ben Samuel Hallevi ben Hasdaï, com vivint a l'any 1232 [3]. En Bonilla parla d'un jueu d'aqueix darrer nom que vivía a Barcelona, cap a l'any 1230 [4]. Un y altre semblen ser la mateixa persona a qui Graetz anomena Abraham ibn Hasdaï, fill de Samuel ibn Hasdaï [5]. Ve a confirmarho el que C. Huart atribueix a un Abraham ben Hasdaï la mateixa traducció de el-Ghazâlî que Bonilla atribueix a Abraham ben Samuel Hallevi ben Hasdaï [6]. Fou un entusiasta maimonista que va fer adoptar a Barcelona la costum de llegir y explicar cada sabbat un capítol del Moréh. Va escriure arreglantlo del àrab un diàlech «El Príncep y el Nasirià» en vers y traduí algunes obres filosòfiques de Moissès d'Egipte, d'el-Ghazâlî y d'altres.
Catalunya y el Mig-día de França havíen arribat a ser el centre dels estudis filosòfichs en el món israelita. Un deixeple de Nahmàn y tal vegada de R. Jona Gerundi, el R. Salomó ben Adret, de Barcelona (1245-1310), fou per quaranta anys, com diu Graetz, la més alta autoritat relligiosa, no solzament pels jueus d'Espanya, sino també pels d'Europa y fins pels de l'Assia y de l'Africa. El Talmud, diu el mateix
- ↑ Graetz. Obra citada, p.p. 181 a 187. Vegis sobre la Kabbala, Karppe, Les Origines et la nature du Zohar. Precedeix a l'obra un Etude sur l'Histoire de la Kabbale, Paris, Fèlix Alcan. 1901.—S. Munk. Mélanges de philosophie juive et arabe. Paris, 1859.
- ↑ Ernest Renan. Les Ecrivains Juifs français du xiv.e siècle.—Forma part del Tome XXXI de l'Histoire Littéraire de la France.—Paris. Imprimerie Nationale, MDCCCXCIII, p.p. 351 a 789.—Vegis p.p. 370 y 371.—Graetz. Obra citada, p.p. 188 y 189.
- ↑ Isidore Löeb. Obra citada, p. 64.
- ↑ Adolf Bonilla. Obra citada, p.p. 412 y 413.
- ↑ Graetz. Obra citada, p.p. 119, 179, 189.
- ↑ Clément Huart. Littérature arabe, p. 269.
