I. L'Europa cristiana occidental havía caigut després dels temps carolingis en un estat de fosca y bàrbara ignorancia, en la dispersió de petits reyalmes, entregats al pillatge d'una aristocracia feudal que ni en les arts, ni en el conreu de l'esperit, ni en l'elegancia d'un tracte social plè de gentilesa podía compararse ab la cort dels Califes d'Occident a Córdova, ni ab les dels reyets de l'Andalus, després de la desfeta de l'imperi ommeyyada. Mentres Abdul Rahman y Alhakem y'ls seus visirs preferíen un hermós poema a una victoria y protegíen als gramàtichs y als filosophs, una vida pobre y dura mantenía els senyors cristians en lluites barbares y'ls enfonzava més y més en l'oblit de la saviesa antiga.
En l'escola palatina de Carlemany, primer Alcuí, després Joan Scot Erigena posaven els primers fonaments de l'escolàstica sobre una fragmentaria coneixensa de Plató, casi reduida a comentaris del Fedon y del Timeu, y sobre'l neo-platonisme estudiat en l'Isagogi de Porfiri y en alguns Pares de l'Iglesia, principalment en Sant Agustí. Tal vegada coneixíen l'Organon d'Aristòtil que s'ha dit si Haroun er-Rachid envià complert a Carlemany. La pobresa filosòfica dels temps no havía donat en quatre segles gaire cosa més que les pobres concepcions de Boeci, Cassiodor, Isidor de Sevilla, y'l venerable Beda de Warmouth. Les doctrines heterodoxes de Scot Erigena ab el seu Deu supra-inefable y supra-inintelegible 's perden en un panteisme místich, y encara ha de passar molt temps fins que Anselm de Cantorbery (1033-1109) ab el seu Proslogi, Abelard (1079-1142) y Bernard de Citeaux (1091-1153) aixequin el pensament cristià occidental a una més alta concepció del món.
Mentrestant a l'Orient aràbig s'havía encès la primera flama renovadora de la saviesa antiga, després de la conquesta d'Alexandría y de l'establiment a la ribera esquerra del Tigris de l'Universitat de Bagdad. No tots els llibres s'havíen cremat a Alexandría; en la Siria y en la Mesopotamia circulaven traduídes pels monjos siriachs nombroses obres de la filosofía grega [1]; y en alguna vila, com ara Harrân, hi restaven vives les
- ↑ Clément Huart: Littérature Arabe. París, 1902, p. 278 ss.
