darreres espurnes de la civilisació helènica. Els kalifes abbassides protegiren l'incorporació a les lletres aràbigues de la ciencia antiga y per aquesta canal l'Occident cristià entrà en possessió dels treballs d'Aristòtil. El-Hadjdjâdj el-Hâsib traduí a llengua aràbiga l'Astronomía de Ptolemeu, ab el títol d'Almagest, y'ls Elements d'Euclides y després foren traduídes obres d'Aristòtil, Plató, Galen, Hippocras, Dioscòrides y d'altres [1].
Aqueixa incorporació de la filosofía helènica en la literatura aràbiga va determinar un moviment original cap a l'humanisme, ben superior, en amplaria y elevació del pensament, a la bàrbara cultura occidental d'aquells temps. Abou-Naçr Mohammed el-Fârâbi explicava en la primera meitat del segle x, en els jardins que enronden la ciutat d'Alep les seves llissons derivades de Plató y d'Aristòtil, de qui's deya que havía llegit dos centes vegades el Tractat de l'Anima. «Si arribo a viure al seu temps, solía dir, hauría estat el capitost dels seus deixeples.» Després de la seva mort (950), una mena de societat de filosophs anomenats Ikhwân eç-Çafâ (els germans de la puresa) escribía en 51 tractats la suma de la filosofía aràbiga.
Fins als comensaments del segle xi no apareix Avicena (Abou 'Ali el-Hoséïn Ibn Sinâ) el gran metge del Canon de la Medicina, que va tractar en les seves obres de totes les ciencies conreuades aleshores al Orient, però que per demunt de tot fou un gran filosoph. Després de la seva mort (1037) y al mateix temps que l'Orient sent la fascinadora paraula d'el-Ghazâlî (1059-1111), el gran teòleg chaféïta, els musulmans d'Espanya comencen a assolir l'hegemonía del pensament filosòfich. Ibn Abi-Randaqa (1059-1129), el gran asceta de Tortosa, Avenpace (Abou-Bekr Ibn es-Sâïgh Ibn Bâdjdja), el filosoph de Saragoça titllat de lliure-pensament, Ibn-Tofaïl, el seu deixeble de Cadiç (mort en 1185) y Averroes (Abou 'l-Wélid Ibn Rochd), de Còrdova (1126-1198), ab el seu pregón esperit d'investigació que no s'atura devant de cap heretgía, son la més alta y la més noble representació de la filosofía aràbiga en el seu temps.
El pensament d'Aristòtil en la seva més complerta manifestació y'l propòsit de congeminarlo ab el sentiment relligiós de l'Islam son l'objecte y'l motor d'aquest moviment filosòfich. En algunes altes figures s'arriba a la concordia, en altres ara domina'l misticisme, com en la secta dels sants, els Sufîs, es a dir, gent vestida de llana, ara s'entra en una ortodoxia peripatètica, com en els Motekallemim, els doctors del Kalâm, «pa-
- ↑ Huart. Obra dita, p. 279 y ss., cita Yohannâ ben Batril († 815), que traduí la Política d'Aristòtil; Abd-el-Mésih, que traduí La Teología d'Aristòtil, segons Porfiri; Qostâ ben Louga de Baalbek, traductor de gran nombre d'obres gregues Abou-Zêïd Honêïn ben Ishaq, que traduí l'Antich Testament, el Timeu y la República de Platò, els Aforismes d'Hippocras, les obres de Galen y de Dioscorides y d'altres. El seu fill traduí les Categories d'Aristòtil; Hobêïch ben el-Hasan, Abou-Bichr Mattâ ben Yoûnous y altres.
