Pàgina:Ferran V (1885).djvu/10

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.
12
FERRAN V.

—May més ho tornará dir
qui 'us ho digué una vegada!...
—Qui avuy m' ho ha dit, m' ho dirá
sempre més, vaja ahont vaja!...
—May més ho dirá, may més
si 'l penjan enmitj de plassa!... (11)
—Si 'l feu matar, y el botxí
posa 'l seu cap dins la gábia,
de dia y nit cantará,
cantará cridantme:—Lladre!
  .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .
 La Reyna se 'l mira ab por
quant li sent dir tals paraules,
y ell ensopit, va dient:
—Hi ha morts enterrats que parlan!...
Era ell!... Era ell!... jo l' he vist;
no era un home... qu' era una ánima,
la seua que va pe 'l mon
y encara crida.—¡Venjança!—(12)
—Ferran!... Ferran!... somiau?,
li diu la Reyna y li passa
la ma pe 'l front;—¿Qui hi veyeu
en somnis, que així 'us esglaya?
—No es somni... l' he conegut,
respon el Rey, lo front ample,...
blanch com un mort,... el cabell
erissat,... begut de galtes,...
y els ulls enclotats y vius
ab un mirar qu' esglayava!...
Si... Si, qu' era ell!... Te rahó:
jo he pecat com els meus pares!.. (13)
  .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .
 La Reyna ab los ulls oberts
per la por y esborronada,
—¿Quí era? ¿De quí parlau?
¿De quí parlau?—, li demana;
—D' aquell germá enmatzinat!,—
respon ell, y ella astorada:
—¿Quín germá?, li diu, ¿N' Enrich?,—(14)
y el Rey li respon:—¡En Cárles!..
  .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .
 La Reyna, quant sent aixó,
s' hi llença assobre y l' abrassa