Pàgina:Francesc Palanca - El Sol de Russafa.pdf/26

Té la tehua veu endigna. Sènto, que pareix que tinga dins de la boca un pastís. Sènto, en paráules tan dòlses de tal modo m'alusines, Sènto, que les coques fines, me chòrren hasta pels colses. Sènto, cuant obris la boca pera dir cuatre rahons, Sènto, tinc satisfacsions com si mastrullara coca. Sènto, si un chemec el còr, té, qu’al ánima li aplega, es un suspir que s'antrega en busca del seu tesòr. Y eixe tesòr tan volgut es, Sènto, Sènto amorós, Sènto, el Sènto mes hermós de to los Sèntos qu’hagut.

Sènt.

Calma el teu pit, vida mehua; reposa así, y un moment

(S,asenten en lo banc que ya baix del ábre.)

olvide el teu pensament si alguna sombra en ell crehua. ¡Ah! ¿No es sèrt, ánchel d'amor, qu’así tan prop d'esta reixa es dólsa la nostra queixa y així respirem millor? Eixe aire pur qu'el perfumen de Mach flors de mil colors, arruíxant chorros d'olors que no senten els que fumen; olors que no tinc charúmen pera esplicarles, siñor; y eixe cuadro encantaor que dins del meu còr penetra, ¿no diu clar, millor qu'en lletra, qu'está respirant amor? ¿Y eixe ruido qu'el vent arreplega entre moreres,