Pàgina:Francesc Palanca - El Sol de Russafa.pdf/8

Pepa.

¡Sènto! Sènto!

Sènt.

¡Tú ensomies!

Pepa.

Díguesme la veritat: per Deu, no em fases patir; mira qu'em vach á morir si se que tú has desertat.

Sènt.

No t'asustes, ánchel meu; ningun perill m'amenasa; cuant estic pròp de ta casa m'ampara, m'ausilia Deu. Fa sis dies que arribí, Pepeta, en lo rechiment á Valensia, y al moment m'en vaig vindre capasí.

Pepa.

¿Pero no corres perill?

Sènt.

Ningú. (Tingamla engañá) Tinc permís de capitá qu'em vòl lo mateix qu'un fill.

Pepa.

Ay! aixó em deixa tranquila. Sènto, que de tanta pòr me paregué qu'en lo còr me s'enroscaba una anguila.

Sènt.

Díguesme: ¿em vòls lo mateix qu'avans d'anar soldad yo, Pepeta?

Pepa.

Lo mateix, no: te vullc mes, qu'el amor creix. ¿Olvidar els teus henchisos y les paraules aquelles...? No: si et volguí tres barselles, hara et vullc trenta cafisos.

Sènt.

¿Aixó es sèrt?

Pepa.

Molt. ¿Y per qué tú á mí esta pregunta em fás? ¿N'os pòt saber?

Sènt.

Tú eu sabrás.

Pepa.

Esplicat.

Sènt.

M'esplicaré. Sé yo qu'en lo So Cheroni ta mare pensa en casarte;