Pàgina:Francesc Palanca - Un niu d'enredros.pdf/8

Anchel.

Mirant que tardaba no m'ha volgut esperar: deixi el recao, y cuant vinga la chica, com vosté sap, durà l'avís.

Rosal.

Ay, que ganes!...

Anchel.

Vamos...

Rosal.

No es un gran treball tindre marit com Deu mana y no poder esclamar: «Soc muller y eixe mon fill?»

Anchel.

Cuant manco s'ho pensarà... Venint trovi á D. Emilio.

Rosal.

Què t'ha dit?

Rosal.

Res ha lograt en Madrit sobre l'indult que li busca al seu papá.

Rosal.

De veres?

Anchel.

Tal me hu ha dit.

Rosal.

Vamos, som molt desgrasiats! Y Adolfo?

Anchel.

Tan grós y guapo, segons m'ha dit mon cuñat.

Rosal.

Qué gran sórt que ta chermana mos hacha pogut salvar!

Anchel.

Y criar dos chics á un temps; al de vosté y á Pascual el meu nebot.

Rosal.

Y tan grósos!

Anchel.

Y qué róchos, y qué blancs! yo hu crec: te dos chiqui-traules, que son melons de to-l'añ!

Rosal.

Qué ganes tinc d'abrasarlo!

Anchel.

Tan pronte com hu vorá.

Rosal.

Ay! cóm pagarte els favors!...

Anchel.

Baixe la veu...¡Qui fa cás!... La vullc com á les ninetes dels meus ulls, y no es estrañ, que idolatrantia y costantme que son ante Deu casats, hacha fet tot lo qu'ha fet, pues volentla es natural.

Rosal.

Abrásam.

Rosal.

No sent aixína ¿creu qu'estaria aguantant els requiebros de son tío mes vell qu'el pont de la Mar?

Rosal.

Conque, encara?...

Anchel.

Tut, tut, tut!