tat, es probable que's mofan de totes dues sabiduríes, y al despedirse, per exemple, l'un diu: quin tonto! y l'altre murmura: quin àsinus!
Mr. Littré, qu'era dels únichsque podia parlar llealment de tu als seus colegues, li deya mon brave!...
Víctor Hugo, que'l tractava d'hidalgo, havia dit qu'era un mancebo réveur comme un Zingari; beau et gaillard tel qu'un Calife de Cordoue.
També jo alguna vegada, quan nos veyam a la taula del Cafè Nou, li havia preguntat si tenia'l camell a la porta. Escúsi'l lector la meva osadía; cadascú, segons lo rango, pot dir la seva. Potser may més en la vida podré tenir lo goig de que l'opinió de Víctor Hugo y un ditxo meu recayguin ab certa avinensa sobre'l mateix subgecte.
Lo primer cop que'l vaig veure va ésser en lo saló àrabe del Cafè Nou, y'l vaig pendre per un net del Rey Chico de Granada que venía allí a ilusionarse oblidant l'immensa desditxa del seu avi. Realment, tenía tipo d'heretge, si be armonisat en totes ses parts. Los ulls, negres ab aquella negror intensa que sembla
Pàgina:Gent de casa (1906).djvu/179
Aquesta pàgina ha estat revisada.
