Pàgina:Gent de casa (1906).djvu/255

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.
256
emili vilanova

conducto!» Per supuesto, que no va dir rès, per que a casa, en posantme tivat, fins los vidres tremolan. Però, noy, aquell día no's va dinar; la quitxalla, veyent que sa mare plorava, ja hi van ser; tots ab la mà girada sobre'l front, fent lo peterrell, ara rompía l'un, ara l'altre, que s'armà un desori que semblava que me'ls havían portat tots de dida. ¡Quí dina ab un guino semblant! Tiro de revés lo plat, agafo'l portante, y escales avall dret al magatzem, ab lo cigarro a la boca, que'm va servir de sopa, d'entrant y postres. ¡Mala!...
 —No reneguis, Biel, que fa pobre.
 —Nó, cà! atúrat qu'encara no estich llest. Los quatre duros ¿entens? la dòna'ls tenía reguardats per celebrar un Nadal que ni a casa'l Cònsul del Perú l'hagueran fet millor. No't pensis que per axò'ns manquessin tretze pessetes per comprar gall, turrons, neules y farsiment de llomillo, camosines, pinyonets y cascabellitos... Ella no ho va volguer.
 « Y aquesta canalla quína culpa hi té? per què no han de celebrar Nadal les criatures?» deya jo. «Per