Pàgina:Himnes Homèrics (Maragall, 2a ed).pdf/11

al punt llançava's corrent, ràpida, espai a través,
fins l'alt Olimp, sojorn dels déus; i, un cop allí fou,
cridà a la porta a Ilitia, i, fent-l'hi venir, li digué
en breus alades paraules tot quant li fou comanat
per les dees d'olímpics palaus, posant-li en el cor.
Lleugeres com colomes de bosc ambdues partint,
i a Delos arribada Ilitia, que calma els dolors,
fou presa Leto tot seguit de l'afany d'infantar;
i, nuant els seus braços entorn del tronc del palmer
i doblant els genolls damunt de l'herba del prat
(que la terra somreia al dessota), l'infant sortí a llum.
I totes les dees, llavores, xisclaren de joia a l'entorn.
I fores tu, poderós, en l'aigua clara rentat
purament, castament, i, posant-te uns bolquers blancs i fins i tot nous,
te'ls cenyiren amb auri cinyell. Apolló, el qui du el glavi d'or
no fou pas per sa mare alletat : Temis fou qui, amb ses mans immortals,
en sos llavis posà la dolça ambrosía i el nèctar diví.
I Leto restà molt joiosa d'haver-lo infantat, a l'arquer.
Mes, oh Febos! tot just nodrit dels divins aliments,
ja l'auri cinyell no pogué contenir el teu cos palpitant:
cap llaçada hi valgué, i els lligams esclataren; i al punt
Febos Apolló va dir a les deitats immortals:
— Doneu- me la cítara amiga i doneu-me l'arc ben corbat,
que vull portà a tots els homes els vers missatges de Zeus.
Aixís dient, Febos d'intonsos cabells, al-lluny-feridor,
se'n va per la terra, la d'amples camins, amb gran meravella