Pàgina:Historia de la lengua y de la literatura catalana (1857).djvu/182

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


 SONETO
A la expresiva sencillez de la lengua catalana

 «Gaste qui de las flors de poesía
«Toyas vol consagrar ais ulls que adora,
«Del rich aljófar que plora la aurora,
«Cuand li convinga dir, que s' fa de día.
 «Si de abril parla, pinte la alegría
«Ab que desplega sas catifas Flora,
«O á Filomena, mentres cantant plora,
«De ram en ram la llengua que tenía.
 «A qui s' diu Isabel, dígali Isbella;
«Sol y estelas als ulls; als llabis grana:
«Llochs comuns de las musas de Castella;
 «Que jo, peraque sápia Tecla ó Joana ,
«Que estich perdut per tot cuant veig en ella ,
«Prou tinch de la llanesa catalana.[1]

  1. Poesías citadas, pág. 2 de la edición hecha en casa de Torner en 1840.