Pàgina:Iliada (1879).djvu/120

tos capritxos de criatura! Tot ho he sufert de tú y per tú he soportat grossas fatigas; pensant que 'ls deus no m' habian concedit deseencia ¡oh Aquiles! te prenia per fill meu, á fi de que un jorn apartesses de mí 'ls amarchs ultratjes de la vellesa.
 «¡Oh fill meu, domina la teva gran ánima! No t'está bé mostrar un cor sense misericordia. Fins los deus mateixos, que sobressurten per la virtut, l' honor y la forsa, no son inflexibles. L' humil, quan ha faltat, ó ha desacatat las sevas órdres, los calma ab sacrificis, vots, libacions y fumaredas de las víctimas. Las súplicas també son filias del poderós Júpiter: coixejant, arrugadas y curtas de vista, tenen lo valor d'anar darrera de Atea; mes aquesta que es robusta y te ferm lo peu, 'ls hi pren l' avansada corrent; se 'ls anticipa per tota la terra y danya als liumans; las súplicas van seguintla y curan los mals que ella fá. Aquell que, al acostarse, acata aquestas fillas de Júpiter, ellas lo serveixen y acullen los seus vots. ¡Mes, desgraciat aquell que no las acata y las refusa ab duresa! Allavors ellas se 'n pujan vers al fill de Saturno, y li suplican que fasse perseguir per Atea á aquest home superbiós, perque la crudel deesa l' alcanse y 'l mate.
 «¡Oh Aquiles! dona també á las fillas de Júpiter lo respecte á que s' han humillat altres valents héroes. SÍ 'l fill d' Atreo no t' oferís tants donatius si no te 'n prometés pel avenir, si perseverés en son odi, no t'induiria á oblidar ton resentiment per socórrer als Aqueus, per molta que fós la seva angustia. Mes ell te dóna molta cosa espontáneament, y encara te 'n promet més; t' envia pera suplicarte, als més ilustres dels Grechs, escullits entre tota l' armada, aquells á qui mes estimas. No 'ls fasses lo poch favor de menysprear la seva vinguda y 'ls seus discursos. Avans d' ara, ningú tenia res que dir per la teva cólera: mes ¿no 'ns diu la fama que 'ls antichs héroes, quan estavan inflamats per l' ira violenta, se deixavan persuadir pels donatius y las súplicas?
 «Me recordo d' un fet antich. No; no es pas nou, pero tal com va passá vaig á dirvosel, ja que tots sou amichs:
 «Los curetes feyan la guerra als intrépits Etolis, sota las murallas de Calidon; y 'ls guerrers se matavan los uns als altres. Los Etolis defensavan la fértil Calidon; los Curetes, ab lo furor de Marte, frisavan per devastarla; perque Diana del trono d' or li habia portat la desgracia, irritada contra Eneo que, en sos camps fértils, no li había ofert las primicias de la seva cullita, mentras que 'ls demés deus prenian part en lo festí de sas hecatombas. Ja fós oblit ó ja imprudencia, Diana, filla del gran Júpiter, fou la sola divinitat á qui no va fer un sol sacrifici, y aixó va ésser una gran falta. En sa ira, la deesa deixa anar un feréstech singlá, ab terribles uyals, que habitualment feya sensibles estragos en los camps d' Eneo, arrencant d' arrel sombrosos arbres, ab sas flors y sos fruits. Lo fill d' Eneo, Ma-