Pàgina:Iliada (1879).djvu/144

aquesta sobtada embranzida, tomban als Troyans, y 'ls Aqueus respiran, escapant ab alegría del furor d' Héctor.
 Los dos reys prenen tot seguit un carro y dos guerrers valents fills de Mérope de Percosia, hábil entre 'ls que mes en la ciencia adivinatoria. Mérope, había suplicat als seus fills que no anessen á la guerra devoradora; mes, sorts ells á la seva pregaria, se deixaren conduir per las Parcas de la funesta mort. Lo fill de Tideo 'ls tragué l' ánima y la vida, y 'ls despullá de sas armas, mentres que Ulisses matava á Hipodamo y á Hiperoco.
 Allavors lo fill de Saturno, que desde 'l cim del Ida 'ls contempla, restableix l' igualtat en lo combat, y se 'n matan d' una part y altra. Diomedes, ab sa llansa fereix en mitj de la cuixa á Agostrofo, fill de Peón. Aquest héroe no tenia aprop los seus caballs, pera fugir, ab lo qué cometé una gran falta; lo seu escuder los guia enrera, mentres que ell combat en las primeras filas ahont hi pert la dolsa vida. Héctor se 'n adona y tot d' un plegat se posa á fer crits terribles; se tira contra 'ls dos reys, seguit de las falanges troyanas. Diomedes s' estremeix y dirigeix á Ulisses aquestas paraulas:
 «Sobre nosaltres ve 'l tormentós flagell: lo fogós Héctor; coratje, mantengámnos ferms, repelímlo sense recular.»
 Diu aixó remolinejant la seva prolongada llansa, la tira després de haber pres la puntería y no erra pas lo blanch; toca al cap mateix de Héctor en la part alta del seu casco; mes lo bronzo resisteix al bronzo, y la punta de la llansa no pot penetrar fins á las carns; las tres planxas del casco prolongat las preserva (donatiu preciós de Febo). Héctor recula rápidament, se fica entre 'ls seus y cau de genolls sostenintse ab sa forta ma. L'ombra de la nit enfosqueix los seus ulls. En lo temps que Diomedes corre d' una part á l' altra ab sa llansa, desde 'ls prim ers combatents fins al lloch ahont ell está caigut en térra, Héctor recobra'ls sentits, puja corrents á son carro, 'l condueix entre la multitut y evita la funesta Parca. Diomedes corre cap án'ell ab la llansa en la ma, y esclama:
 «¡Mastí! un' altra vegada t' escapas de la mort, que certament ha passat ben prop de tú; mes Apolo t' ha salvat, perque may t' oblidas de pregarli quan t' arriscas á anar á la tempesta dels darts. No hi ha dubte que 't mataré un' altre vegada que torne á trobarte, comptant ab que alguna divinitat vulga secundarme. Are, vaig á atacar als altres Troyans, sigan los que sigan.»
 Diu aixó, després despulla al fill de Peón. Mentrestant Alexandre, l' espós de la rossa Helena, apoyat en la columna d' Ilos, estén lo seu arch contra 'l fill de Tideo. Diomedes arranca del cos d' Agastrofo la corassa esplendenta, 'l seu escut, lo seu casco pesant, quan Paris, deixant anar la corda del arch, fa escapar una fletxa, que no vola en va; li travessa las falanjes del peu dret, y se enfonsa en la terra,