Pàgina:Iliada (1879).djvu/173

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

sa de bronzo no 'l reguarda y la punta li penetra pe'l ventre: cau singlotant, y al mateix temps lo fill del magnánim Néstor porta 'ls seus corcers de las filas troyanas á las dels Grechs.
 Deifobo, afligit per la mórt de Asios, s' acosta y tira la seva llansa esplendenta contra Idomeneo, que al véurela evita de que 'l toque la acerada punta, arreplegantse tot ell sota del seu ample escut format de pells de bou y planxas de bronzo y provehit de duas nansas. La llansa passa per demunt, lo raspa y 'l fá ressonar sordament. Pero la pica no ha estat tirada en vá per una má robusta, sino que toca al fill d' Hipasis, Hipsenor, pastor de pobles, li travessa 'l fetje per sota del diafragma y sobtadament li fá inclinar los genolls. Deifobo se'n gloría terriblement, y esclama en veu atronadora:
 «Al menys Asios no ha mort sense venjansa. Si, jo espero que encara que sigui tot anant á la morada de Plutó, de ben tancadas portas, s' alegrará de tot cor per que li he donat un company.»
 Diu aixó y l' aflicció s' apodera dels Aqueus per lo que 'l Troyá 's gloría: ha conmognt sobre tot l' ánima d' Antiloco, que, á pesar de son dolor no desampara 'l cadavre del seu estimat company; per deféndre'l, se posa devant seu y 'l cubreix ab son escut, mentres que dos companys seus, Mecisteo, fill d' Equios y l' ilustre Alastor, hi corren y se'l enduhen cap als vaixells arrancant doloros sospirs.
 Idomeneo entretant no deixa estar ociós al seu gran valor; desitja contínuament enfonzar algun Troyá en la sombría nit eterna, ó caure ell mateix ab estrépit presservant als Grechs de la seva ruina. Allavors ataca á Alcatoos, fill d' Esiétes, deixeple de Júpiter. Aquest héroe es gendre d' Anquíses; casat ab la seva filla mes gran, Hipodamia, que en son palau era estimada de tot cor per son pare y per la seva venerable mare. Sobresortía entre totas las donzellas de la seva etat per la bellesa, los seus travalls primorosos y pe'l talent. A causa d' aixó, Alcatoos, ilustre entre tots los guerrers, s' habia casat ab ella dintre mateix d' Ilió. Neptú 'l fa morí en las mans d' Idomeneo: li fascina la vista, encadena las sevas forsas y li treu 'l poder de fugir endarrera ó d' evitar lo colp; y com una columna ó com un gros arbre, l' héroe cau aplomat. Idomeneo li pega llansada al mitj del pit y li trenca la corassa de bronzo, que avans lo lliurava de la mort, y que ara fa un ronch ressó, trossejada pe'l dart agut. Lo Troyá cau ab estrépit, l' arma se li enfonza en lo cor, quals postrers bategaments fan vibrar la pica de freixa, fins que l' impetuós Marte li abat del tot la forsa que l' anima. Idomeneo 's glorifica terriblement y esclama ab veu atronadora:
 «¡Deifobo! ¿qué 't sembla? ¿me quedo enrera? ¡Tres guerrers morts per un tot sol, després que tú t' has glorificat sense motiu! Amich, ara 't toca á tú posarte devant meu, á fi de què sápigas qui só jo; jo, rebrot de Júpiter, que he vingut á lluytar contra vosaltres. Aquest