Pàgina:Iliada (1879).djvu/177

alegra, creyentse vencedor, quan l' Atrida, ab l' espasa en la má, salta demunt seu; allavors agafa, cobert pe 'l seu escut una hermosa destral de bronzo ab mánech d' olivera, feta per un hábil obrer, y 'ls combatents s' atacan cos á cos. Lo Troyá pega un colp de destral á la cimera del casco de bronzo, y Menelao li enfonza la seva espasa entre las ceyas, al comensament del nas; tots los ossos del entorn cruxeixen, los ulls sagnants cauhen á terra als peus de Pisandro, s' encongeix y cau. Lo vencedor li posa 'l peu demunt del pit, li desfá l' armadura, y gaudintse, esclama:
 «Pérfits Troyans, insaciables de lluytas, aixis es com us obligarem á abandonar las nostres naus; no teniau necessitat d' afegir nous afronts á la ofensa que m' habiau fet, cans crudels. ¡No temeu gens ni mica l' ira de Júpiter hospitalari que un jorn ha d' assolar vostra ciutat, perqué sense cap motiu m' heu robat, entremitj de riquesas inmensas, la meva esposa llegítima, que us había acullit com á hostes! Encara voleu entregar nostres vaixells á la flama devoradora y assessinar als héroes grechs; pero per molta que sigui la rabia vostra, sereu continguts en las batallas.
 «¡Oh Júpiter! deu poderós, que diuhen que aventatjas als altres sers en sabiduría, homes y deus, per tú venen aquestos aconteixements, ¿Com pots afavorir á aquestos insolents Troyans, sempre en la seva cólera culpables, y que sols pensan en lluytas y en la guerra despiadada?
 «Totas las cosas sacian: lo somni, l' amor, los dolsos cants, las dansas graciosas, plaers mès desitjats que la guerra; pero 'ls Troyans solsament son insaciables de batallas.»
 Quan acaba de dir aquestas paraulas, Menelao acaba de desfer del cadavre las armas ensangrentadas; las dona als seus companys, y se 'n torna entre las primeras filas. Allavors Harpalió, fill de Pilemeno, l' ataca. Aquest héroe habia seguit á son pare pera combatre en los camps d' Ilió, y no debia tornar á veure mès sa dolsa patria. Ab la pica á las mans, pega al mitj del escut del Atrida, mes sense poguerlo traspassar; tot seguit retrocedeix cap á las filas dels seus companys, mirant per tots cantonts si cap dart li dirigeixen, pera evitar aixis la negra mort. Mentres s' allunya, Merion li dirigeix una fletxa acerada y 'l fereix de la cuixa dreta; lo dart passa per sota del os y li desgarra la vexiga; cau, exhalant l' ánima, en brassos dels seus companys, y 's retors com un cuch. Dolls de sanch negra li surten de la ferida y regalan demunt de la sorra. Los magnánims Paflagonis córren á rodejarlo; 'l posan demunt del seu carro, y, plens de dolor, lo portan vers las murallas sagradas d' Ilió. Entre ells, Pilemeno se desfá en plors, perqué la mort del seu fill no está encara venjada. No obstant, aquesta mort aviva la cólera de Páris, perque, entre 'ls nombrosos Paflagonis era aquest lo seu hoste. Plé de furor, l' héroe