qüentment. Aixis com un lleó d' enorme crinera, á qui, en lo fons d' un bosch espés, un cassador li mata 'ls cadells, y al retornar á la seva cova se sent ferit pe'l dolor, de sobte la cólera 'l domina, surt, recorre los valls y busca per tots cantons las petxadas del matador, aixis mateix lo fill de Peleo sospira ab tot lo pesar del seu cor y diu ais Mirmidons:
«¡Oh grans deus! ¡quina paraula tant vana vaig pronunciar lo jorn aquell en que donguí confiansa al héroe Menecios! Vaig prométreli tornar á conduhir á Oponte al seu ilustre fill, quan hauria destruhit á Troya y n' hauria obtingut la seva part de botí. ¡Mes Júpiter no deixa cumplir tots los propòsits dels mortals! ¡A tots dos lo destí 'ns te cridats pera enrogir ab nostra sanch los mateixos camps, aqui, prop d' Ilió! Lo venerable Peleo, y Tétis la meva mare, no podrán acullirme pas, de retorn á la morada pairal. ¡Aquesta térra 'm consumirá! ¡Oh Patroclo! ja que no tinch d' esser enterrat, fins després que tú ho siguis, no celebraré 'ls teus funerals avans de portar aqui las armas y 'l cap d' Héctor, lo teu atrevit matador; en sagell de la meva cólera, al peu de la teva pira, Tallaré 'l cap de dotze joves y hermosos Troyans. Fins allavors permaneixerás jacent en mos negres vaixells; al teu voltant hi plorarán nit y dia las Troyanas y las fillas de Dardanos conquistadas ab nostre valor en las opulentas ciutats que devastárem »
Diu aixó; després ordena als seus companys que posen en lo foch un gros tres-peus, ab l' objecte de rentar tot seguit lo cadavre, brut de sanch negrenca. Obehintlo prompte, posan la caldera demunt d' un braser ardent; l' omplen d' aiga y per dessota hi fican trossos de llenya; la flama abrassa los costats dels tres-peus y l' aiga en un instant s' escalfa. Quan ha arrencat lo bull, dintre del brillant aram, netejan lo cos, lo fregan ab un oli espés, y en las feridas bi tiran un bálsem do nou anys. Lo posan estés en lo llit funerari, lo cubreixen de cap á peus ab un teixit llauger y li tiran al demunt un vel blanch. Acabadas aquestas atencions, l' impetuós Aquiles y 'ls Mirmidons sospiran y 's llamentan mentres la nit los rodeja.
Al mateix temps Júpiter dirigeix aquestas paraulas á Juno, germana y esposa seva:
«Augusta deesa, tú triumfas: l'impetuós Aquiles surt per últim de l' inacció. ¡Ah, sens dupte, 'ls Grechs de l' hermosa cabellera son fills teus!
—¡Crudel fill de Saturno! respón la deesa, ¿qué es lo que has dit? ¡Donchs qué! ¿un home podrá contra un altre home cumplir los seus propòsits, encara que 's troba subjecte á la mort y dotat de menys sabiduría que nosaltres, y jo, que m' enorgulleixo d' esser anomenada l' esposa y la germana del soberá dels inmortals, jo, la mes ilus-
Pàgina:Iliada (1879).djvu/250
Aquesta pàgina ha estat revisada.
