Pàgina:Iliada (1879).djvu/81

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

nostras murallas sagradas al fill de Tideo, guerrer indómit, que té á la má 'l medi de i'er fugir. Ves donchs al temple de Minerva, mentras jo vaig á trobar á Páris, per endúrmelen, si es que vol escoltar los meus consells. ¡Ah. tant debó que la terra se l' empassés, ja que 'l rey del Olimpo l' ha fet néixer perque vingués á ésser lo flagell dels Troyans, del magnánim Priam. y de sos fills! ¡Si 'l vejés baixar á las moradas de Plutó, mon ánima oblidaría tot seguit, los seus amarchs pesars!
 Aixís diu: Hécuba 'l deixa, y crida en lo palau á sas esclavas, y las fa anar per la ciutat á convocar á las venerables Troyanas. La reyna entretant baixa á sa cambra perfumada, ahont hi guarda 'ls seus mantells artístichs, de variats colors, fets per las donas de Sidon, que 'l mateix Páris habia portat de la Fenicia, quan navegava per l' ampia mar. Hécuba, esculleix lo mantell y se l' endú pera oferirlo á Minerva. Es lo més preciós, per sos colors variats, y es també 'l més gran; brilla com un astre, y está desat dessota de tots los altres. La reyna surt, del palau. acompanyada de nombrosas y venerables Troyanas.
 Arriban al temple de Minerva, situat en lo cim de la ciutadela. La bella Teano, filla de Cisseo, muller d' Antenor, li obra las portas ; puig que las Troyanas l' habiau feta sacerdotesa de Minerva. Teano agal'a 'l mantell, lo posa demunt dels genolls de la tilla del gran Júpiter, é implorantli favor, li dirigeix los següents vots:
 —«Augusta Minerva, salva-guardia de nostra ciutat, ¡oh, la mes noble de las deesas! inutilisa la llansa de Diomedes. Fes que aquest héroe per ell mateix caigui de cara á la pols, devant las portas d' Escea. Nosaltras te sacrificarém en aquest temple, dotze badellas sense domar, si tens pietat d' Ilió, de las donas troyanas, y de sas tendras criaturas.»
 Aquesta es la pregaria; mes Minerva no se l'escolta gens. Mentras que las donas imploran á la deesa, filla del poderós Júpiter. Héctor se dirijeix al superb palau que Alexandre va construirse ell mateix, ab l' ajuda dels mes hábils obrers que hi habia en l' opulenta Ilió. Aquestos, prop de las moradas de Priam y d' Héctor, en lo cim de la ciutadela, elevaren sa casa, sa cambra d' himeneo, y sos pórtichs. L' héroe hi entra, portant á la má una llansa d'onze colses de llargaria, ahont hi brilla una punta de bronzo subjectada per una anella d' or. Troba á Páris en sa cambra nupcial, ocupat en netejar sa superba armadura: l' escut, la corassa, y l' arch encorbat. L' Argiua Helena, sentada entre sas esclavas, dirigeix sos maravellosos traballs.
 Héctor, veyent á son germá, li dirigeix aquesta viva reprimenda:
 —«¡Ruí, no t'está bé que en ton ánima dongues lloch á la