rada. Em presentaven als ingenus provincians un poc astorats, com un altre prodigi de la urbs. Un Pérez, doctor, que escrivia el català amb pintoresca llestesa, que parlava de matèries abstractes i defensava les reivindicacions nacionalistes, els produïa un inexplicable desconcert.
Demés la meva figura i el meu trajo resultaven dignes d'atenció. Duia el cabell llarg i partit en clenxa sobre el front; la barba, sense artifici d'estisora, enquadrava el meu rostre oval d'un tendríssim enrinxolament de pèl bru; les celles eren dos arcs perfectes, ni massa junts ni massa separats; els ulls, d'una dolcesa enganyadora, miraven dreturerament, envoltats de certa rojor parpebral, indecís de pregons estudis i d'ímprobes lectures; i el nas recte i proporcionat, els llavis fins i les dents simètriques i blanques, completaven la meva faç, que, no és per dir-ho, tenia en conjunt, una semblança notable amb la de Jesús-Crist.
Comprendreu que jo no havia pas deixat d'analitzar les meves fesomies davant del mirall. Es una obligació aquesta que tot home superior ha d'imposar-se; car la curiositat per si mateix no sols és la més digna i justificable de totes les curiositats, sinó la més útil i necessària. Mal anirà pel món aquell que desconegui la impressió que pot arribar a produir la seva cara en els altres i els averanys que suggereix.
Jo, per exemple, estava ben segur de desvetllar la simpatia i l'interès dels que em veien per primera vegada. Sols la boca tenia una significació enutjosa. A desgrat del bigoti, que s'esllanguia