Vés al contingut

Pàgina:Jo! Memòries d'un metge filòsof (1925).pdf/46

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.
46
prudenci bertrana

d'eminències rurals que s'expressaven amb una entonació de falsaris, fent escarafalls d'horror a la intemperància, va electritzar els meus nervis. El més abstemi trascolava el vi de la terra amb tot el goig d'un carreter, prenia copetes d'estomacals o d'altres licors hipòcrites, els dies assenyalats, feia excessos i tard o d'hora havia fruït del dolç trastorn d'una embriaguesa incipient. En presentar-se l'amo del cafè—qui el mateix que els altres havia assistit a la conferència escoltant-me amb devota atenció—tots respongueren al seu afany d'obsequiar-nos, demanant orxata, llimonada, te, sinolco, gaseosa, o altra beguda conventual. Allò era decididament revoltador. Vaig demanar conyac amb un to de veu que no admetia rèplica. Passat l'estupor esclatà una col·lectiva protesta. Un dels metges, que desitjava consultar-me un cas clínic on la seva ignorància havia fracassat vergonyosament, intentà de bromejar oposant-se per la força a que jo consumés aquell atemptat absurd, les conseqüències del qual, segons ell, serien funestes pel meu crèdit i per la meva serietat, resultant-ne un desmèrit, un fracàs de jo mateix. Abans, però, que la seva mà arreplegués l'ampolla, jo ja l'havia engrapada arborant-la a tall de projectil.

Ignoro l'expressió que tenien els meus ulls en aquell instant, però recordo la pal·lior d'acovardament que va tenyir la cara del manefla i l'espectant i enutjós silenci que s'esdevingué.

I copa darrera copa, vaig buidar mitja ampolla mentre al·ludia, amb tota malignitat, la insospitada relació existent entre l'art de la polidesa i l'art de diagnosticar les malalties.