—Veig que no sóu tan filòsof com semblàveu. En fi, si creieu que anant pel carrer convencerem els jutges, seguiu-m'hi.
Eren tres quarts de tres. La discussió del tribunal no podia ésser eterna. Vaig decidir d'encaminar-nos a l'Hospici i acabar d'un cop, baldament fos introduint-me violentament en la sala de les deliberacions.
L'amic em seguí dòcil i complaent, calmós i mofeta. Es limità a subrallar el meu projecte amb un breu comentari: "Allò era perfectament irracional".
No deixava d'haver-hi oficiosos admiradors que feien sentinella a la porta de l'Hospici a fi de comunicar-me de seguida, almenys, l'aparició dels àrbitres, sinó el resultat del llarguíssim consell.
De prompte, en mig del carrer, a cinquanta passes, vaig albirar un conegut que s'apropava a salt de ca. Aixecava els braços enlaire com un excursionista en assolir el cim més alt d'una famosa muntanya. Després es llevà el capell i el féu voltejar en senyal de victòria i, de seguida, vaig sentir-me abraçat no sé si per l'herald o per l'amic, tal vegada per tots dos; el cert és que moltes mans repicaven la meva esquena i el meu cap desapareixia sota unes solapes i el sotrac d'aquella joia m'ofuscava els sentits.
I arribaren altres ambaixadors, altres coneguts, altres amics, i es repetiren les manifestacions d'entusiasme. Era un desfici d'enhorabones i abraçades, en plena via pública, i els vianants restaven parats mirant-nos, i jo, orb de glòria, deixant-me portar per aquella rauixa d'afectuositat impetuosa, els abraçava també.