Vés al contingut

Pàgina:Jo! Memòries d'un metge filòsof (1925).pdf/57

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.
57
jo! memories d'un metge filosof

—Veig que no sóu tan filòsof com semblàveu. En fi, si creieu que anant pel carrer convencerem els jutges, seguiu-m'hi.

Eren tres quarts de tres. La discussió del tribunal no podia ésser eterna. Vaig decidir d'encaminar-nos a l'Hospici i acabar d'un cop, baldament fos introduint-me violentament en la sala de les deliberacions.

L'amic em seguí dòcil i complaent, calmós i mofeta. Es limità a subrallar el meu projecte amb un breu comentari: "Allò era perfectament irracional".

No deixava d'haver-hi oficiosos admiradors que feien sentinella a la porta de l'Hospici a fi de comunicar-me de seguida, almenys, l'aparició dels àrbitres, sinó el resultat del llarguíssim consell.

De prompte, en mig del carrer, a cinquanta passes, vaig albirar un conegut que s'apropava a salt de ca. Aixecava els braços enlaire com un excursionista en assolir el cim més alt d'una famosa muntanya. Després es llevà el capell i el féu voltejar en senyal de victòria i, de seguida, vaig sentir-me abraçat no sé si per l'herald o per l'amic, tal vegada per tots dos; el cert és que moltes mans repicaven la meva esquena i el meu cap desapareixia sota unes solapes i el sotrac d'aquella joia m'ofuscava els sentits.

I arribaren altres ambaixadors, altres coneguts, altres amics, i es repetiren les manifestacions d'entusiasme. Era un desfici d'enhorabones i abraçades, en plena via pública, i els vianants restaven parats mirant-nos, i jo, orb de glòria, deixant-me portar per aquella rauixa d'afectuositat impetuosa, els abraçava també.