Pàgina:Jochs Florals de Barcelona en 1859.djvu/105

mira en torn, com qui se guarda,
y estrafá lo cant del grill.
 La finestra mitjoberta,
al obrirse del tot, gruny:
para l' cant, y espera alerta
éll la clau que de una experta
má blanquíssima se esmuny.
 Prest la cull: una rodona
porta falsa pas li dòna;
palpa, y puja l's esglahons
de un caragol, hont ressona
lo drinch drinch dels esperons.
 De puntetas, sens tardansa,
crusa un corredor, que imposa:
per la dita sala avansa,
y ab goig frenétich se llansa
en los brassos de sa hermosa.
 «¡Oh llum de mos ulls!» exclama:
«¡ángel mèu, per qui no escusa
cap perill est cor que te ama!
¡ay, cuán vivament la flama
del més cego amor me abrusa!
 ¡Ídol mèu! ¡gentil Mahalta...!
¿Peró qué tens, que axí lliscan
eixas perlas per ta galta?
¿Quín temor te sobresalta?
De ton pit las penas iscan.»