Pàgina:Jochs Florals de Barcelona en 1859.djvu/108

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.

— 108 —

 sént que l' virginal rubor
llansa lo darrer suspir.
 Y ella, tras sòn caballer,
vá baixant la estreta escala,
sens portársen ni una gala,
que á la flor de taronjer
li basta l' perfum que exhala.
 Prenen un sender pendent,
trencat per mòlts xaragalls,
que l's porta al peu de un torrent,
ahont un fidel sirvent
tè fermats dos bons caballs.
 Puja éll dalt de sòn corser,
que al punt renilla de pler;
la dama á sa gropa munta,
servint de estrep lo escuder,
y marxan cuant l'alba apunta.
 Á brida batuda van
tot lo dia, fent dressera,
cap al mas hont los espera
un vassall que tè l' galan
á dos millas de Cervera.
 Arriban de nit al bals
que la vista ab por amida
del peu del mas, y en seguida,
per no dar un pas en fals,
van tenint un poch la brida.