Pàgina:Jochs Florals de Barcelona en 1859.djvu/162

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.

— 162 —

guardam' sota 'l mantell, dins de ton pit...!
¡Qué dolsa, qué amorosa
consolas m'amargura,
y ma tristor serenas y neguit!
 No los palaus envejo,
ni dels reys la corona,
ni llur trono jo envejo y llur tresor;
sols tineh una esperansa,
sols mon pit ambiciona;
lo presentarte l' englantina d' or.
 No t' apartes esquiva,
la meva enamorada....
¡Ay! de mon cor sossega lo llaveig:
mon somni, mon deliri
es veure' t' aclamada
la soberana reyna del torneig.
 Escolta bondadosa
ma veu adolorida,
de mos últims cantars lo trist accent:
¿no es veritat, oh Mare,
que acceptas enternïda
del pobre trobador lo vot ardent?
 Oh! si, si, ja en ta cara
s'encen la rialleta,
y lo llor me promet ton semblant dòls:
al trobador, Senyora,
donáuli una ulladeta,