Pàgina:Jochs Florals de Barcelona en 1859.djvu/66

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.

— 66 —

Se tròba en aquella edat
en que lo pit se dilata,
y desitjant viu lo cor
sensa saber que li falta.
Ella no té á qui estimar
pus viu trista y solitaria;
per aixó sos pensaménts
tant sols á las flors consagra.
 Cuant lo sol fineix son curs
y entre montanyas se amaga,
baixa joyosa al jardí,
al jardí de sa morada,
que cenyit de cerca viva
sos plantells de flors li guarda.
Y llavors li sembla véurer
que las flors y que las plantas,
tot murmuránt de alegria,
amorosament s'enllassan,
com per formarli catifas
perque ella hi pose sas plantas.
 Allá en lo estrem del jardí,
hi ha una fonteta galana
que petxinetas del mar
ab sas ayguas dolsas banya.
Clemencia romp son cristall
cuant sa hermosura hi retrata,
al umplir la regadora